Vago per la llibreria Documenta. A la sortida agafo del taulell un punt de llibre amb un fragment d’un quadre, una imatge que m’intriga. Representa una calavera entre llibres antics i una mà que sosté una ploma, el retall d’un quadre que reconec però no puc atribuir encara, i que em recorda les composicions de sant Jeroni de Caravaggio. Aquesta associació d’imatge i atribució em porta als meus temps d’estudiant a Londres quan, amb els amics Marc Domènech i Jordi Ainaud, jugava a fer atribucions en un basement a South Kensington: un innocent pòquer d’història de l’art.
Darrere el punt de llibre s’anuncia El color del sol, d’Andrea Camilleri (Editorial Salamandra). A través d’Internet —Thanks, Mr. Google— descobreixo que està dedicat als darrers anys de Caravaggio, entre Malta i Sicília. Naturalment el fragment correspon al Sant Jeroni de la Galleria Borghese, que he reconegut perquè vaig estudiar el tema quan escrivia la fitxa del Sant Jeroni de Caravaggio al Museu de Montserrat, per a l’exposició del MNAC.
Atribuir un quadre és com reconèixer un vell amic o un familiar pel carrer quan fa temps que no el veus. No hi ha res més apassionant en l’ofici d’antiquari que contribuir al camí de les obres de l’anonimat a l’atribució, és a dir recuperar les identitats perdudes en el temps, les obres adormides que de sobte tornen a lluir i a recuperar la veu.
Entre el ventall de possibilitats que ofereix la historia de l’art, em quedo amb l’atributiva lligada a la descripció: fer de la troballa literatura, o identificar un quadre a través d’un retall en un punt de llibre per escriure aquest article.
Artur Ramon i Navarro
Dec 4, 2009
Dec 3, 2009
Pinotxo
No hi han llocs més sagrats que els que has conegut de nen de la mà del teu pare. Passats els anys, aquests indrets formen part del paisatge més preuat de la teva memòria sentimental, una mena d’inventari d’espais que amb els ulls de l’infant veies enormes. El nen distorsiona amb el seu reduït tamany els espais com feia Piranesi quan retratava Roma molt més gran del que era per a impressionar els grandturistes. Si retornem a les cases que hem viscut de nens ens semblen ara molt més petites del que llavors les veiem, la mirada distorsionada pel pas del temps.
De petit, el meu pare em portava sovint al Museu d’Art de Catalunya quan no es deia MNAC,-sigles de complicada fonètica-, ni volia ser nacional i recordo la gran escalinata, teatral, que semblava sortida d’una tinta del Juvara. Les sales estaven atapeïdes d’objectes i mai no hi havia ningú. El Pantocràtor de Taüll em semblava immens, inabastable i les talles que l’envoltaven, -Maiestas Mariae-, s’imposaven per la seva hieràtica bellesa. Des de llavors, he estimat el romànic com la condensació d’un món en essència, innocent i pur, més autèntic que el gòtic que és més espiritual i impostat. Amb el romànic i el gòtic passa el mateix que amb el Barroc i el Renaixement. La historia de l’art és un camí d’acció-reacció, de causa-efecte, d’excés i de moderació. Perdoneu, he tornat a perdre el fil, i us contava les visites endiumenjades del museu i de les exposicions a la Virreina quan allí hi havia el Museu d’Art Modern i més tard al Palau Macaya,- Morandi, Thesaurus, Nofret la Bella, entre d’altres-, que contrastaven amb els esmorzars a ca’l Pinotxo, a l’entrada de la Boqueria. L’ambient del mercat amb els colors de la fruita i les cuirasses metàl•liques de les llagostes d’antenes espasmòdiques, agonitzant al taulell dels peixaters, m’omplien una infantesa robada. Recordo molt bé el Joan, l’amo del Pinotxo, i el seu uniforme amb l’armilla ratllada,-la mateixa que porta ara-, i la conversa ràpida, sagaç, amb els parroquians. Em fascinava l’activitat del Pinotxo tant com la que trobava en un bar, el nom del qual no recordo, que estava situat just darrera de la nostra botiga, al carrer Boters i que servia un cambrer que es movia com una anguila preparant cafès, servint cerveses i netejant els vasos que sortien de l’aigüera fumejant: un equilibrista a la barra.
Retornem, però, al Pinotxo. Amb la innocència dels sis anys, creia que el Joan era el propi Pinotxo, el personatge del conte que havia arribat allí amb el nas escapçat i el mirava fixament per si deia alguna mentira i li creixia. El Joan-Pinotxo llavors em feia molta por, tanta com la practicant que em posava injeccions quan arribaven els primers freds banyats en la llum ataronjada del pis de Rosselló, una dona que semblava talment sortida d’un aiguafort de Xavier Nogués. Una dona de Nogués en un interior de Lluis Graner.
Avui torno sovint al Pinotxo i parlo amb el Joan, al menys un matí a la setmana i em segueix fascinat l’ambient: uns japonesos anatomitzant uns xipirons, un treballador cruspint-se una botifarra amb pà i tomàquet i uns senyors de Madrid,-vestits de Cortefiel i gomina a dojo-, una flauta amb truita de verdures que mai no comprendran. Aquest anfiteatre de la Boqueria dona sentit al dia perquè no és altra cosa que la representació de la joie de vivre, en aquella barra estreta s’hi condensa la pròpia vida. I quan marxo i el Joan em diu: “adéu guapo”, em trasllado quasi quaranta anys enrere i penso que tot ha passat massa ràpid i també que un dia tot acabarà. Caldrà que els hi ensenyi als meus fills els espais de la memòria perquè ells puguin ensenyar-li als seus i els espais és multipliquin, com en un joc de miralls, ençà del temps i les seves circumstàncies.
Artur Ramon i Navarro
Nov 20, 2009
Memòria del subsòl
Una exposició dins d’una exposició. L’espai amb fotografies del subsòl de l’Eixample de Barcelona del fotògraf Joan Fontcuberta (Barcelona,1955), dins de l’exposició Cerdà i la Barcelona del futur. Realitat versus projecte (CCCB), és una delícia. A la manera de Nadar (Lió 1820–París 1910), que ens va fer conèixer les entranyes de París, Fontcuberta penetra el subsòl revestit amb la seva càmera, un potent flaix i un ajudant. Un Indiana Jones en l’art de copsar l’instant caminant sobre una catifa d’escarabats i entre rates de la mida dels conills.
Memòria del subsòl. Mai no hagués imaginat tanta bellesa sota els carrers que transitem. Imatges que ens transporten a les que ens han ofert els artistes moderns més visionaris: dels gravats de grutes de Piranesi als quadres matèrics de Tàpies o de Soulages. Semblen sortides de la natura mateixa, com el túnel que recorda les coves d’Artà a Mallorca. Fotografies potents amb textures tàctils, escultòriques.
Les obres —excel•lentment emmarcades— es presenten juntament amb una pel•lícula en blanc i negre de l’autor mateix, en què s’endinsa en el metro de Barcelona i ens mostra el recorregut entre les estacions. El vídeo lliga les imatges. I de sobte, la càmera mira el cel i veiem fragments de la ciutat com si els túnels del metro tinguessin claraboies.
Si una de les grans aportacions d’aquesta exposició tan complexa —només un urbanista en pot treure tot l’entrellat— és l’estudi del subsòl de l’Eixample, l’aportació de Fontcuberta esdevé valuosíssima, perquè reuneix el document gràfic amb els valors plàstics que donen sentit a l’art de la fotografia.
Artur Ramon
Memòria del subsòl. Mai no hagués imaginat tanta bellesa sota els carrers que transitem. Imatges que ens transporten a les que ens han ofert els artistes moderns més visionaris: dels gravats de grutes de Piranesi als quadres matèrics de Tàpies o de Soulages. Semblen sortides de la natura mateixa, com el túnel que recorda les coves d’Artà a Mallorca. Fotografies potents amb textures tàctils, escultòriques.
Les obres —excel•lentment emmarcades— es presenten juntament amb una pel•lícula en blanc i negre de l’autor mateix, en què s’endinsa en el metro de Barcelona i ens mostra el recorregut entre les estacions. El vídeo lliga les imatges. I de sobte, la càmera mira el cel i veiem fragments de la ciutat com si els túnels del metro tinguessin claraboies.
Si una de les grans aportacions d’aquesta exposició tan complexa —només un urbanista en pot treure tot l’entrellat— és l’estudi del subsòl de l’Eixample, l’aportació de Fontcuberta esdevé valuosíssima, perquè reuneix el document gràfic amb els valors plàstics que donen sentit a l’art de la fotografia.
Artur Ramon
Educaweb.com
Dijous passat vaig assistir als premis Educaweb al foyer del Palau de la Música. Vesprejava i entrar en el temple del saqueig em va produir una certa esgarrifança. L’ambient festiu, la gent majoritariament jove i tot plegat tenia un to cosmopolita que contrarestava la tristesa de saber-me en el palau del fantasma Millet. Si tancava els ulls em podía trobar a Londres o a Paris o a Nova York, o tanmateix a una Barcelona culta i civilitzada que de tant en tant encara sobresurt entre tanta miseria moral i decadència civil.
Educaweb és un projecte d’orientació educativa que neix el 1998 i que es desenvolupa a través de diverses activitats entre les quals destaca la del portal que els dona nom. Una pàgina web creada per a estudiants, educadors, orientadors que vol donar resposta al món de l’orientació profesional, tot sabent que orientar no és fàcil com deia l’eslogan d’aquesta edició dels premis. Vaig asseure’m per a escoltar els parlaments dels responsables del projecte i d’alguns representants de l’Administració i entre les paraules vaig reflexionar sobre una idea que no em va deixar d’obsessionar. El contrast entre el que representa el món educaweb i la malaurada realitat d’aquell espai musical. Com el seu nom indica, educaweb fonamenta la seva activitat en potenciar i prioritzar l’educació com a compromís vital de l’individu en la societat. Només les civilitzacions que apostin pels valors que comporta l’educació des d’un punt de vista global, -formació,aprenentatge, esforç- podran sortir de la situació actual en la que es troben. No recordo quin dels ponents va sintetitzar molt clarament el problema dient que fins ara s’havia apostat per un model a curt plaç que primava els resultats immediats i l’èxit professional per sobre els fonaments de la formació. Ara calia canviar el model i apostar per la formació per tal d’aconseguir resultats en un horitzó a llarg plaç. Es tracta de formar individus potents per a la societat i no futurs especuladors. Però perquè això passi caldrà transformar transversalment no només el sistema educatiu i les escoles sinó també els valors a les families que es allà on comença el perquè de tot plegat.
Un amic m’ensenyava ahir dues vinyetes sortides de la premsa portuguesa. En una, que duia la data del 1969, es veía a uns pares demanant a un nen al costat de la mestre: “per què treus aquestes notes?” tot renyant-lo. En l’altra, amb data 2009, es veía a uns pares i un nen assetjant a una mestra i demanant-li explicacions sobre aquelles notes. El missatge que hi ha darrera d’aquestes imatges explica clarament com ha canviat el punt de vista, el criteri en l’educació, discurs que ha estat molt ben argumentat per l’assagista Rafael Sánchez Ferlosio quan parla dels “burriquitos con chándal”, és a dir, dels nens que van a l’escola pensant que van a un club de tennis. L’escola és la condensació de la societat en l’espai i en el temps i cal relacionar-se amb respecte als mestres i als companys. Respecte, esforç, aprenentatge: educación.
Com a cloenda, només felicitar als responsables d’aquest projecte sorgit des de la iniciativa privada i desenvolupada amb entusiasme, rigor i voluntat de servei. Enhorabona!.
Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.com
Educaweb és un projecte d’orientació educativa que neix el 1998 i que es desenvolupa a través de diverses activitats entre les quals destaca la del portal que els dona nom. Una pàgina web creada per a estudiants, educadors, orientadors que vol donar resposta al món de l’orientació profesional, tot sabent que orientar no és fàcil com deia l’eslogan d’aquesta edició dels premis. Vaig asseure’m per a escoltar els parlaments dels responsables del projecte i d’alguns representants de l’Administració i entre les paraules vaig reflexionar sobre una idea que no em va deixar d’obsessionar. El contrast entre el que representa el món educaweb i la malaurada realitat d’aquell espai musical. Com el seu nom indica, educaweb fonamenta la seva activitat en potenciar i prioritzar l’educació com a compromís vital de l’individu en la societat. Només les civilitzacions que apostin pels valors que comporta l’educació des d’un punt de vista global, -formació,aprenentatge, esforç- podran sortir de la situació actual en la que es troben. No recordo quin dels ponents va sintetitzar molt clarament el problema dient que fins ara s’havia apostat per un model a curt plaç que primava els resultats immediats i l’èxit professional per sobre els fonaments de la formació. Ara calia canviar el model i apostar per la formació per tal d’aconseguir resultats en un horitzó a llarg plaç. Es tracta de formar individus potents per a la societat i no futurs especuladors. Però perquè això passi caldrà transformar transversalment no només el sistema educatiu i les escoles sinó també els valors a les families que es allà on comença el perquè de tot plegat.
Un amic m’ensenyava ahir dues vinyetes sortides de la premsa portuguesa. En una, que duia la data del 1969, es veía a uns pares demanant a un nen al costat de la mestre: “per què treus aquestes notes?” tot renyant-lo. En l’altra, amb data 2009, es veía a uns pares i un nen assetjant a una mestra i demanant-li explicacions sobre aquelles notes. El missatge que hi ha darrera d’aquestes imatges explica clarament com ha canviat el punt de vista, el criteri en l’educació, discurs que ha estat molt ben argumentat per l’assagista Rafael Sánchez Ferlosio quan parla dels “burriquitos con chándal”, és a dir, dels nens que van a l’escola pensant que van a un club de tennis. L’escola és la condensació de la societat en l’espai i en el temps i cal relacionar-se amb respecte als mestres i als companys. Respecte, esforç, aprenentatge: educación.
Com a cloenda, només felicitar als responsables d’aquest projecte sorgit des de la iniciativa privada i desenvolupada amb entusiasme, rigor i voluntat de servei. Enhorabona!.
Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.com
Nov 14, 2009
Octubre
Visc en una casa de pisos acabada de construir. De fet, nosaltres som els primers colonitzadors d’aquest edifici modern construït sobre les runes d’una casa d’estiueig quan Sarrià era un poble. Viure sense veïns té els seus avantatges i els seus inconvenients. La llibertat de estar sol, de poder fer soroll sense patir, i la sensació que si passa alguna cosa estàs sol com un mussol. M’agrada quan em llevo veure el quadre que em dona la finestra oberta a la Ronda i que em recorda els paisatges urbans de Alejandro Quincoces. Es l’únic quadre que tinc a casa i canvia segons la llum i el moviment. Avui plou i tot és una bombolla de grisos. Malenconia. Octubre.Surto al carrer i una fira de poble dorm després dels excessos de la nit. A can Foix em rep el bust en bronze del poeta i unes dependentes sortides d’un conte del poeta. No goso preguntar si es diuen Gertrudis o nom semblants. Es una pastisseria que podria ser un cafè com els de Viena però es queda a mig camí amb un annexa amb barra del tot inadequada per prendre l’esmorzar mentre repasses allò que no diu La Vanguardia que sovint és més del que diu. Avui puja l’euro i Millet no es empresonat. A l’ipod sona Brell i Madelaine, musica que acompanya aquest matí nou i trist. “Il pleut com tout la semaine, Madelaine”. Brell té aquesta cosa de soufflé dels francesos que m’agrada.. Sona ,però, antic, llunyà. Octubre.
Llegeixo Julià Guillamon i és una manera de comunicar-nos. M’agrada saber que està en forma i que corre Diagonal enllà. Crec que no he tornat a córrer per la Diagonal d’ençà que sortia fa vint anys de la caserna del Bruc vestit amb aquell uniforme sòrdid i corrent en rajada. Només recordo la catifa de fulles brunes que també xutava a la rive gauche. Imaginem-nos que Barcelona fos Paris, i l’asfalt de la Diagonal el Sena i imaginem en Julià corrent a prop del riu i pujant el parc Turó que seria Palais Royal, just darrera la Comedie, allà on van viure i morir Colette i Cocteau. Barcelona mai no serà París però la melangia és la mateixa a l’octubre, la tardor morint i deixat pas a l’hivern. Si Paris fos una dona li diria: “moi je t’offrirai des perles de pluie venus de pays où il ne pleut pas”…Octubre.
Artur Ramon i Navarro
Müller versus Muter
Porto al gabinet a tres artistes provinents de l’est que les associo per pura fonètica: la recentment guanyadora del premi Nobel de literatura, la romanesa-alemanya Herta Müller (Timisoara, 1953), la polonesa Mela Muter (Varsòvia,1876-1967), pintora que va viure i exposar entre nosaltres. De Herta Müller tinc poc a dir, fa poques setmanes que la conec i he llegit alguns fragments de la seva prosa polida com un diamant: subjecte, verb i predicat, com volia Josep Pla. La seva figura fràgil i el seu cabell decó em recorda la de la chanteuse i actriu Lotte Lenya (Berlín 1900-Nova York 1981), la veu de Brecht i dona de Kurt Weill, el qual va dir: “ es una pesima mestresa de casa, no sap llegir música però quan canta el públic l’escolta com si fos Caruso”. Tres dones d’origen jueu de noms enigmàtics.Mela Muter es va formar a Varsòvia i va pasar per París a primers de 1900. El 1911 va exposar a la sala Dalmau de Barcelona. De Muter (www.melamuter.blogspot.com) admiro la seva pintura de pinzellada nerviosa, forta, amb la que tant copsa els paisatges de Girona, cap a 1914, com els retrats on condensa la carrega psicològica del personatge, com aquest cap de nena que em mira entre els prestatges, inquieta, turmentada, una nena que em recorda tant a Herta Müller com a Lotte Lenya, una imatge desposseïda de l’erotisme de Balthus, vora el cocodril.
Artur Ramon
Les quatre-centes famílies de Millet
De camí a la sala de juntes, l’assessor passa per un passadís folrat de monografies d’artistes, ordenades alfabèticament, i a l’alçada de la lletra “M” exclama: “Millet!”. Increïble. Ara resulta que el pròcer català dona nom a un dels millors pintors que ha donat França a la història de l’art. Això acostuma a passar. Molta gent desconeix que quan demanen un Carpaccio en un restaurant utilitzen el nom d’un dels gran pintors venecians del segle XVI: la carn crua ha suplantat la memòria del fascinant pintor de la Tempestat.
Félix Millet porta uns dies tranquil perquè s’ha adonat que l’actualitat avança molt ràpida i que el seu cas ja no ocupa les portades dels diaris. Ara toquen altres temes i altres protagonistes i ell s’ho pot mirar tot des d’una certa distància encara que sap que el malson continua i que ni la dona, ni els fills encara no li parlen. Pobre diable!. No em va sobtar gens que anés a declarar sense corbata i sense afaitar, ni que donés les culpes al seu ex-col.laborador i ex-amic Montull. Tampoc em va escandalitzar que fes pagar als seus consogres la meitat dels gastos del casament quan tot ho pagava el Palau. Un personatge d’aquesta moral ens remet al Dant: “l’avara povertà dei catalani” i és pròpia d’un conte de Dickens o d’una nouvelle de Balzac. La Comèdia catalana té en Millet el seu protagonista i retrata la prepotència de la nostra burgesia, falsament il•lustrada, falsament patriòtica, una burgesia que es radicalment falsa i que es creu sempre molt més del que realment és. Les quatre-centes famílies que es troben a tot arreu, del Palau al Camp Nou, del Circulo al Liceo, del Polo al Barcino. Un burgesia basada en l’aparença, arbitraria, sense consistència que fa veure que li agrada la música quan va al Liceu o al Palau i que li agrada l’art quan fa veure que veu exposicions o que compra la darrera firma d’un pintor de fama. Sí, una burgesia que compra firmes, que compra música, que compra opera i que no li agrada res més que parlar de diners o de minyones. Una vegada el fill d’un d’aquests burgesos davant d’una posta de sol a la costa amalfitana, va retallar el paisatge amb les mans i va cridar “el compro”. Gent que es pensen que ho poden comprar tot, des d’un paisatge fins a un país. Una burgesia que es posa la ma al pit cada vegada que canten els segadors o el Cant de la Senyera o el Virolai però que a casa parlen en castellà que sempre fa més fi o no diguem quan sopen a Madrid transvestits d’esquirols. Ja sabíem que eren així, ara hem descobert que alguns, a més a més, roben. Amb aquesta genteta no podem anar en lloc, ni construir res.
Retornant a Jean-François Millet (1814-1875), vist en retrospectiva queda ancorat al seu temps, decadent. A diferència de Corot o de Fantin Latour- per cert, fluixa la retrospectiva de la Thyssen a Madrid-, que tenen alguna cosa d’intemporals, Millet és molt decimonònic pels temes que tracta i per la tècnica que utilitza com li passa a Fortuny. El propi Àngelus que es la seva pintura més coneguda té un to moralitzant, de lliçó social que intriga. Els dibuixos de Millet, en canvi, son poc coneguts però molt més interessants, especialment els carbons de dones nues rembrandtianes d’erotisme subtil.
Ara, allà on Millet va excel•lir fou en els quadres de gran format de pastorals i al•legories,obres que van influir al català Eduard Pascual Monturiol un artista per a reivindicar. Es paradoxal que les imatges sorgides de la creativitat de Jean-François Millet constitueixen un ideari moral sobre els valors del treball contrastin amb l’avarícia delictiva del nostre malaurat Félix Millet, l’anti-exemple de la burgesia catalana, allò que mai no hauríem de ser, ni de permetre que existís. Si Catalunya ja no anava massa bé d’autoestima, només li falten els saquejadors del Palau i els pretorians de Soto del Real per acabar-nos d’enfonsar en la misèria moral, en la decadència. Ens anirà bé, però, despertar-nos del somni de superioritat que vehement ens sostenia. Som iguals que els marbellis, els madrilenys, o els valencians. Ni millors, ni pitjors. Homes que no saben nadar en l’abundància perquè pertanyen a un món sense valors, sense cultura, sense civilització, un mon que inclou tant els ambiciosos i socials (sempre ressentits), els nou-rics que vesteixen a la manera de Camps i es tallen el cabell a Iranzo o les famílies catalanes de tota la vida. No hi ha un pam de net en aquesta trista i malaurada terra i tant que ens sabíem idealment perfectes. Què Déu ens perdoni!.
Artur Ramon i Navarro
Félix Millet porta uns dies tranquil perquè s’ha adonat que l’actualitat avança molt ràpida i que el seu cas ja no ocupa les portades dels diaris. Ara toquen altres temes i altres protagonistes i ell s’ho pot mirar tot des d’una certa distància encara que sap que el malson continua i que ni la dona, ni els fills encara no li parlen. Pobre diable!. No em va sobtar gens que anés a declarar sense corbata i sense afaitar, ni que donés les culpes al seu ex-col.laborador i ex-amic Montull. Tampoc em va escandalitzar que fes pagar als seus consogres la meitat dels gastos del casament quan tot ho pagava el Palau. Un personatge d’aquesta moral ens remet al Dant: “l’avara povertà dei catalani” i és pròpia d’un conte de Dickens o d’una nouvelle de Balzac. La Comèdia catalana té en Millet el seu protagonista i retrata la prepotència de la nostra burgesia, falsament il•lustrada, falsament patriòtica, una burgesia que es radicalment falsa i que es creu sempre molt més del que realment és. Les quatre-centes famílies que es troben a tot arreu, del Palau al Camp Nou, del Circulo al Liceo, del Polo al Barcino. Un burgesia basada en l’aparença, arbitraria, sense consistència que fa veure que li agrada la música quan va al Liceu o al Palau i que li agrada l’art quan fa veure que veu exposicions o que compra la darrera firma d’un pintor de fama. Sí, una burgesia que compra firmes, que compra música, que compra opera i que no li agrada res més que parlar de diners o de minyones. Una vegada el fill d’un d’aquests burgesos davant d’una posta de sol a la costa amalfitana, va retallar el paisatge amb les mans i va cridar “el compro”. Gent que es pensen que ho poden comprar tot, des d’un paisatge fins a un país. Una burgesia que es posa la ma al pit cada vegada que canten els segadors o el Cant de la Senyera o el Virolai però que a casa parlen en castellà que sempre fa més fi o no diguem quan sopen a Madrid transvestits d’esquirols. Ja sabíem que eren així, ara hem descobert que alguns, a més a més, roben. Amb aquesta genteta no podem anar en lloc, ni construir res.
Retornant a Jean-François Millet (1814-1875), vist en retrospectiva queda ancorat al seu temps, decadent. A diferència de Corot o de Fantin Latour- per cert, fluixa la retrospectiva de la Thyssen a Madrid-, que tenen alguna cosa d’intemporals, Millet és molt decimonònic pels temes que tracta i per la tècnica que utilitza com li passa a Fortuny. El propi Àngelus que es la seva pintura més coneguda té un to moralitzant, de lliçó social que intriga. Els dibuixos de Millet, en canvi, son poc coneguts però molt més interessants, especialment els carbons de dones nues rembrandtianes d’erotisme subtil.
Ara, allà on Millet va excel•lir fou en els quadres de gran format de pastorals i al•legories,obres que van influir al català Eduard Pascual Monturiol un artista per a reivindicar. Es paradoxal que les imatges sorgides de la creativitat de Jean-François Millet constitueixen un ideari moral sobre els valors del treball contrastin amb l’avarícia delictiva del nostre malaurat Félix Millet, l’anti-exemple de la burgesia catalana, allò que mai no hauríem de ser, ni de permetre que existís. Si Catalunya ja no anava massa bé d’autoestima, només li falten els saquejadors del Palau i els pretorians de Soto del Real per acabar-nos d’enfonsar en la misèria moral, en la decadència. Ens anirà bé, però, despertar-nos del somni de superioritat que vehement ens sostenia. Som iguals que els marbellis, els madrilenys, o els valencians. Ni millors, ni pitjors. Homes que no saben nadar en l’abundància perquè pertanyen a un món sense valors, sense cultura, sense civilització, un mon que inclou tant els ambiciosos i socials (sempre ressentits), els nou-rics que vesteixen a la manera de Camps i es tallen el cabell a Iranzo o les famílies catalanes de tota la vida. No hi ha un pam de net en aquesta trista i malaurada terra i tant que ens sabíem idealment perfectes. Què Déu ens perdoni!.
Artur Ramon i Navarro
Subscribe to:
Posts (Atom)
